“...avi, m’expliques coses?”

Quan era petita sempre li deia al meu avi que m’expliqués coses. “Avi, explica’m coses!”. M’era indiferent què m’expliqués, perquè a mi el que realment m’agradava era escoltar-lo. Era sentir la seva veu amb aquell entusiasme, alegria, emoció, realitat, misteri i també, perquè no, ficció.

Era molt divertit escoltar les batalletes de petit, de jove, de gran... les seves i, per què no, les meves. Els contes que més m’agradaven eren els que qualsevol dia se’n podia convertir en un conte, en una història que moltes vegades semblava irreal. Aquells somnis que no vols que es facin realitat.   

Fins que un dia, però, em va dir que se li estaven acabant les idees, i jo li vaig dir que això era impossible. Que persones com ell havien viscut la vida. Les penes més penes, i les alegries més alegries. Que van ser la generació valenta, la que no tenia por, la que va començar a construir de nou la seva vida des de zero. Sense recursos, amb pocs diners, amb escàs menjar i amb successos molt i molt pitjors... i que se’n van sortir. No van deixar mai de lluitar i de cada batalla en sortien més reforçats. I que gràcies a la seva valentia estem aquí avui tots nosaltres. Que si ells haguessin deixat de creure en la vida, avui no estaríem aquí. Ningú seria ningú sense els nostres avis. Ells són tothom.  

        

I li vaig dir que si jo avui fos una àvia m’agradaria tenir una néta que m’expliqués contes. Que em seria indiferent que fos una historia real o que se la inventés, perquè la única cosa que voldria escoltar seria la seva veu. El seu entusiasme, la seva alegria, la seva emoció i imaginació explicant-me “coses”.

Que si jo ara fos una àvia m’agradaria tenir una néta que m’expliqués contes perquè durant aquella estona no pensaria en res més que en transportar-me dins l’aventura que m’estigués explicant.

Que si jo ara fos una àvia, i hagués d’escollir un conte, m’agradaria tenir una néta que m’expliqués que hi havia una vegada una noia que quan era petita va superar tots els entrebancs de la vida. Que no va deixar mai de lluitar, de creure, de perseguir els seus somnis, de descobrir moltes realitats que no li van agradar, però que gràcies a deixar-les enrere va poder continuar endavant amb molta més força.

Que a la vida hem d’aprendre a carregar el que és únicament necessari. I que d’això se n’aprèn, moltes vegades, malauradament, a base de cops. Que tots tenim un lloc, encara que ens costi descobrir quin és.   

Que, finalment, va conèixer l’amor de la seva vida, aquella persona que tant havia estat buscant, somiant i imaginant. I que arrel d’aquella bonica relació “va néixer la meva mare. I ella em va tenir a mi...”

Que a vegades és complicat, però si no es perd l’esperança no es perd res. De fet, la paraula esperança es va convertir en la meva paraula preferida. 

Que si jo ara fos una àvia m’agradaria tenir una néta que m’expliqués que el final del conte no té final. Que l’anirem escrivint juntes, perquè encara que ara mateix estiguem separades físicament, estem més juntes que mai. I m’agradaria que em digués “àvia, recordes què feliç has sigut?, recordes com n’ets, d’estimada? Que ara no estiguem al teu costat no significa que no pensem en tu. Hi pensem cada dia i tant de bo poguessis estar al nostre costat avui. Àvia, recordes quan ens donaves gominoles d’amagat de la mare?, recordes quan el meu germà i jo et demanàvem que ens cuinessis el nostre plat preferit?, recordes els viatges que feies amb l’avi?, àvia, recordes les passejades pel bosc?, les abraçades i petons que ens donàvem molts cops al dia i sense motiu?, ho recordes, àvia?”

I si jo ara fos àvia, m’agradaria tenir una néta que em digués:

“Àvia, m’expliques coses?”

I jo començaria: “Quan era petita, sempre li deia al meu avi que m’expliqués coses. “Avi, explica’m coses!”...

Moltes gràcies, Coral